Durant els últims tres mesos, hem vist com el partit “socialista” donava per guanyada la investidura sense tindre que seure a negociar amb ningun dels grups que necessitava per a poder formar un govern, ja que el resultat de les eleccions no els donava la majoria absoluta.
El passat dia 28 d’Abril, els ciutadans acudirem a les urnes amb el propòsit de realitzar l’únic acte de participació ciutadana que els polítics ens tenen acostumats a realitzar. Amb el resultat de les eleccions, la ciutadania va decidir que volia un govern d’esquerres, al mateix temps que vàrem dir que tenia que ser multicolor. Durant tot aquest temps, el grup “socialista” ha passat més temps buscant l’abstenció de la dreta que el suport de l’esquerra. Pedro Sánchez s’ha reunit fins a 5 ocasions amb el candidat Popular i ha intentat reunir-se altres tantes amb el candidat de Ciudadanos, el que afortunadament esta obstinat en ser el líder de l’oposició i no ha volgut reunir-se amb ell, per a demanar-los la seva abstenció, la qual ha estat denegada en tot moment.
Mentrestant, li oferia a Podemos un govern de cooperació, negant-se en tot moment a que membres de la formació morada entraren en el consell de ministres. Davant els medis de comunicació, els “socialistes” deien que Podemos era el seu soci preferent, amb un intent d’enganyar a la ciutadania, mentre que internament no menejaven fitxa. Passava el temps i els encarregats de formar govern no creaven una comissió negociadora, i convocaren la sessió d’investidura sense cap acord de govern ni cap negociació prèvia.
Des dels mitjans de comunicació ens intenten fer creure que la sessió de investidura dura de dos a quatre dies segons el resultat de la primera votació, encara que en realitat, aquesta comença en el moment que el “gran jefe del Estado” anomena al candidat a la presidència del govern, moment en el que aquest és l’encarregat de buscar els acords per tal d’aconseguir el seu objectiu.
Aquesta situació ens porta a recordar les eleccions de l’any 2015, on els “socialistes” quedaren en segona posició amb 90 escons, darrere dels populars que en varen treure 123. Amb un moviment un tant insòlit, Pedro Sánchez intenta seure a la mateixa taula de negociació a Pablo Iglesias i a Albert Rivera, moviment que no va tindre èxit, ja que el líder de Podemos es nega a negociar un programa de govern més a prop dels conservadors que dels progressistes. Cap grup parlamentari va entendre aquest moviment per part dels “socialistes”, ja que amb la suma de Psoe + Podemos quedava molt mes a prop de la majoria absoluta i per tant era més fàcil aconseguir un pacte de govern.
Al perdre la investidura i tornar a eleccions, a Sánchez li va tocar dimitir com a secretari general del Psoe, ja que des del comitè federal li demanaven l’abstenció (que ell busca ara) per tal de deixar governar als populars, a la que Sánchez va dir que “no és no”.
Desprès d’haver dimitit com a secretari general, va començar el cha cha cha al Psoe, on Pedro Sánchez va confessar que tant els grans barons del partit com els agents socials de l’ibex no el deixaren pactar amb Podemos, balla amb la militància del PSOE que li dona la raó, guanyant les primàries a Susana Diaz, que estava posicionada amb els grans barons.
La situació actual, ens diu que, va mentir a la militància, dient-los que ell volia formar un govern d’esquerres amb Podemos, i quan Ha arribat el moment, en cap instant Ha intentat seriosament acord algun, i al mateix temps, no ha tingut pressent l’opinió dels seus militants, amb els que ballava, i que el dia de les eleccions li recordaven “amb Rivera no”.
Després d’un fum d’excuses per a no negociar acord algun amb Podemos, Pedro Sánchez amb un altre gest insòlit, va culpar a la figura de Pablo Iglesias, dient en una entrevista que el secretari general de Podemos era la causa per la que no negociaven un govern de coalició. En aquest moment, i per a no facilitar-li l’excusa al PSOE, Iglesias mou fitxa i decideix apartar-se de la negociació per a facilitar el govern de coalició, moviment que des del PSOE no esperaven i els pilla de sorpresa no deixant-los més eixida que seure a negociar. Negociació que caldria haver començat 80 dies abans per a poder fer-se bé el treball sense preses i corregudes.
La negociació “in extremis” que han intentat portar a terme, era impossible que arribés a lloc algun, amb diferents ruptures durant els quatre dies de negociacions e infiltrant documents reeditats a la premsa des de la vicepresidència del govern amb l’única finalitat de culpar a Podemos de la ruptura de les negociacions.
Sánchez va mentir a la militància del seu partit, dient que vol formar un govern d’esquerres, i arribat el moment, torna a fer cas a les pressions de l’estat capitalista i mira més a la dreta que a l’esquerra, i amb un gest de autocrítica, culpa a la resta de formacions de perdre la investidura, i ens demostra que, en un estat capitalista, els polítics son titelles del capital financer.
